L'ASTRONÒMICA

DE SABADELL

Accés Socis

Introdueix el teu usuari

Num. de Soci
Contrasenya *
Recordar

Atenció! Aquest lloc fa servir "cookies" i tecnologies similars.

Si no canvia la configuració del seu navegador, vostè accepta el seu ús. Saber més

Acceptar

Una cookie és un petit fragment de text que els llocs web que visites envien al navegador i que permet que el lloc web recordi informació sobre la teva visita, com la teva llengua preferida i altres opcions, el que pot facilitar la teva propera visita i fer que el lloc et resulti més útil. Les cookies tenen un paper molt important, ja que sense elles l'ús de la web seria una experiència molt més frustrant.

 

Per fer que no torni a apareixer aquest missatge, pot accetar l'us de les cookies o bé ha de configurar el seu navegador per que no les accepti de manera predeterminada. nada. A continuació els mostrem com fer-ho en els principals navegadors:

 internet explorer 10 logopng Google Chrome logo   Firefox-logo

Gracies per la seva atenció.

Imatges i la seva tècnica

Espai de col·laboració mensual de l'expert astrofotògraf Josep Maria Drudis comentant imatges obtingudes per ell amb la intenció que serveixin de model i d'exemple perquè altres aficionats a l'astrofotografia s'animin a seguir els seus passos.

201805 NGC1360 Drudis Goldman cat

NGC 1360 és una preciosa, però xocant, nebulosa planetària situada a la constel·lació de Fornax. El seu poètic nom va ser, aparentment, suggerit per un americà resident al sud de Portugal, Tony Evans. La veritat és que el nom d'aquest ocell li quadra moltíssim; a la imatge es pot veure un niu de pit-roig americà (urdús migratorius, de la mida d'una merla europeu), i l'altra mostra un exemplar d'aquest ocell molt abundant a la zona on viu a (Pennsylvania).

Tornant a l'astrofotografia, NGC 1360 té una declinació (-25º) que la fa relativament assequible als telescopis situats en latituds de 40 graus N, però té unes característiques que requereixen una mica de sofisticació a l'hora de captar la totalitat de detalls.

Aquesta nebulosa, situada a 1.500 anys llum, no va ser descoberta fins a 1868, malgrat la seva mida considerable (11 arcmin), per l'astrònom alemany Friedrich Winnecke i presenta tres propietats remarcables: la primera és que l'emissió principal és la d'oxigen, en lloc de la d'hidrogen, la qual cosa li dóna aquest color tan propi (per cert, als Estats Units es comercialitza el color «ou de pit-roig» per a tot tipus de pintures ...). L'emissió d'hidrogen és feble i es circumscriu a la zona central i al jet superior, en lloc de distribuir-se en capes com és freqüent.

La segona característica notable és que l'estrella central de la nebulosa planetària és doble. Fa anys que es sospitava d'això, ja que el camp magnètic que posseeix és molt intens, però no va ser confirmat fins molt recentment, al setembre de 2017. Es tracta de dues nanes blanques de masses 0,5 i 0,7 masses solars.

La tercera propietat important és que emet dos jets oposats; en el superior té una emissió molt intensa en la línia del nitrogen II (661,1 nm). Es pot acumular aquesta emissió (al costat de la de Hα) prenent-les amb un filtre de Hα (656 nm) de pas més aviat ample (7 a 10 nm), però llavors queda una mica desdibuixat. Per destacar bé aquesta emissió és necessari utilitzar separadament un filtre de NII de 3 nm i un filtre de Hα també de 3 nm a fi de no prendre aquesta emissió de NII. Aquest mecanisme permet discernir les dues emissions, però més important: permet obtenir imatges més nítides del jet.

La foto va ser una col·laboració amb Don Goldman (ell havia pres imatges d'aquesta nebulosa en 2013 i va aportar amablement una part de les subframes de OIII). Les preses es van fer amb els filtres OIII de 3 nm (12 hores, 24 imatges de 30 minuts), Hα de 3 nm (6 hores, 12 imatges de 30 minuts) i NII de 3 nm (7 hores, 14 imatges de 30 minuts ). Les fotos en RGB (1 hora en total) per a les estrelles circumdants completen les 26 hores d'exposició dedicades a aquest objecte). El processat es va fer amb CCDStack i Photoshop CC 2018, com és habitual. És de destacar que, donada la poca lluminositat de l'objecte, el processat realitzat va ser molt poc (o gens) agressiu respecte de la nitidesa per evitar que aflorés el soroll de fons.

El telescopi utilitzat va ser un CDK de 51 cm d'obertura (20 "), f / 6,8, situat a l'Observatori Siding Spring (SSO), Coonabarabran, Austràlia), amb una càmera SBIG STX16803 de 16 Mpx.

Per a qualsevol pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

201804 Imatges i Tecnica cat

No és broma, a aquesta galàxia, al ESO l'anomenen "Galactic Killer". I tenen raó. Aquesta galàxia, aparentment de forma rara, és el resultat no ja de xocs amb altres galàxies, sinó de l'absorció més descarada de les mateixes. Per acabar tenint aquesta forma (i no és la definitiva, ja que està en procés d'absorbir NGC 1317, situada just sota de la mateixa) aquesta galàxia ha hagut de d'absorbir almenys una galàxia, però la majoria d'autors es decanten per dir que ha absorbit diverses (alguns fins i tot diuen «bastants») galàxies més petites.

El punt fonamental en la fotografia d'aquesta galàxia rau en el fet que té dos aspectes interessants: d'una banda la foto ha de ser profunda, amb quantes més imatges millor, ja que la zona exterior, de corrents d'estrelles bastant febles, necessita exposicions llargues. D'altra banda, l'estructura dels núvols de pols de la zona central, resultat de l'absorció d'una galàxia espiral, té molt de detall, que se sol perdre o desdibuixar en les fotos d'exposicions llargues. Per tant, s'imposa realitzar HDR, és a dir, exposicions llargues per a la zona externa i curtes per a la zona central.

Habitualment, en les fotografies que es troben per internet, la zona central no està massa cuidada, pel que sol aparèixer borrosa, poc definida o cremada.

En aquesta imatge del detall central hem intentat mantenir i destacar aquesta zona que ens permet fer palès que l'astrofotografia amb equips amateurs segueix progressant en comparar-la amb dues fotos professionals: un presa amb el telescopi de 2,2 metres de l'Observatori Europeu Austral (ESO), a Xile, i l'altra, evidentment molt superior, presa amb el Telescopi Espacial Hubble.

Telescopi de 2,2 metres
Observatori Europeu Austral (ESO)

Telescopi Espacial Hubble 

Per obtenir el màxim detall s'han de prendre com més frames de luminància millor. El telescopi utilitzat va ser un CDK de 51 cm d'obertura (20 ") a f / 6,8, situat a l'Observatori Siding Spring (SSO), Coonabarabran, Austràlia, amb una càmera SBIG STX16803 de 16 Mpx.

Per a qualsevol pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

201803 Imatges i Tecnica espLa foto de este mes es una nebulosa que sola­mente se puede ver desde el hemisferio sur: NGC 6188. Como es habitual en las fotografías que tomo de nebulosas de emisión, esta imagen se ha tomado con filtros de banda estrecha (Hα y OIII solamente) y se ha procesado intentando reproducir el espectro visible de la misma (con Hα como rojo, 15% de azul y OIII tanto en verde como en azul). Pero no hablare­mos del objeto en sí.

La intención de esta imagen es hacer pensar en el valor del encuadre y de la orientación a la hora de plantear la foto final. En las nebulosas de emisión las zonas que presentan estructura suelen estar ilumina­das por estrellas muy calientes que se encuentran a un lado (o encima o debajo). Ello hace que una zona esté más iluminada y la otra más oscura, proporcio­nando un efecto 3D que tiene mucho atractivo. Dado que el ojo humano está acostumbrado a considerar que toda la iluminación proviene de la derecha, las zonas que están iluminadas a la derecha son zonas elevadas o que sobresalen, y las que están ilumina­das a la izquierda son zonas más bajas o hundidas.

Esto se observa mejor en fotos de los cráteres de la Luna. En las dos fotos de la Luna siguientes (una de ellas invertida) se observa bien este efecto.

Este mismo efecto se puede observar en la com­parativa de fotos de NGC 6188 que recientemente decidí reprocesar (por un error inicial en la propor­ción usada de rojo y azul). También decidí girarla 180 grados con el resultado de que ahora las zonas más oscuras ya no se ven más «hundidas» como en la foto inicial más rojiza, sino que sobresalen hacia el espectador, dando un efecto 3D más pronunciado. El hecho de destacar un poco más la emisión de OIII en azul, añade más dramatismo a la escena.

La escena de la derecha, con el color corregido, está en la figura 3.

El telescopio utilizado fue un CDK de 51 cm de abertura (20”), f/6,8, situado en el Observatorio Si­ding Spring (SSO) (Coonabarabran, Australia), con una cámara SBIG STX16803 de 16 Mpx. La exposi­ción fue: Hα 9,5 horas; OIII 8 horas; y RGB 1,5 horas (solamente para las estrellas).
Para cualquier pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

201802 Imatges i Tecnica catAquest mes presento una foto a la qual tinc molt afecte, essencialment per dues raons: en primer lloc perquè es tracta d'un mosaic (de dos panells) que em va donar molt treball de prendre i de compondre. I en segon lloc perquè es tracta d'una visió poc habitual del Petit Núvol de Magallanes (SMC).

Els Núvols de Magallanes (al ASTRUM de novembre de 2017 ja vaig presentar una foto del Gran Núvol, LMC) són dues galàxies satèl·lits de la nostra Via Làctia. Són properes a nosaltres i entre si, formant una amb una altra un sistema doble unit pel Corrent Magallánica, un núvol de gas que ocupa fins a 100 graus de cel a l'hemisferi sud. Aquest fet converteix aquestes galàxies (espiral la LMC i irregular la SMC) en zones molt més actives del que és habitual en aquests tipus de galàxies.

De fet, la SMC és un lloc tremendament actiu de naixement d'estrelles, amb una velocitat de creació molt superior a la de la Via Làctia. Aquest fet se sol confirmar mitjançant la proporció de la massa d'hidrogen neutre (usualment anomenat HI) a la lluminositat de la galàxia en llum blava. Per a la Via Làctia, aquesta proporció és de 0,1, mentre que per a la LMC aquest valor arriba a 0,3 i per a la SMC és de 1,0, deu vegades la de la Via Làctia. Una de les raons per a aquesta activitat augmentada és l'alta quantitat de núvols de gas hidrogen a l'interior d'elles, sumat a la pressió que exerceix el medi intergalàctic (que inclou el Corrent) sobre els núvols de gas interiors, especialment sobre les que es troben en el frontal del moviment.

Els núvols interiors se solen veure poc en fotos preses en RGB, de manera que vaig prendre la foto a LRGB (per donar a les estrelles de la galàxia un color més natural) i també en banda estreta, Hα i OIII, per poder destacar les nebuloses adequadament. A la imatge anterior es veu la SMC presa només en LRGB, en la qual les nebuloses interiors es detecten, però no es distingeixen prou.

En canvi, a la image de sobre, presa afegint la banda estreta, les nebuloses destaquen prou com per mostrar fins i tot la seva estructura. De fet algunes estructures van ser millorades mitjançant la tècnica que ja he comentat diverses vegades: incloure, en una foto de camp ampli, luminàncies de fotos preses amb un telescopi d'alta resolució de 51 cm. En aquesta foto es van afegir luminàncies de tres objectes: NGC 104, el cúmul globular a la dreta, NGC 346, la nebulosa blavosa en forma de creu arrodonida i NGC 456, la nebulosa vermell-blanquinosa situada a baix a l'esquerra.

Tota aquesta suma de fotos fa que l'exposició total d'aquesta foto acumuli més de 50 hores, entre les preses per al mosaic i les luminàncies extres. Tot i això, no em penedeixo de la dedicació... Les fotos van ser preses amb un telescopi refractor de 130 mm d'obertura, f/5,7, i càmera SBIG STX16803, amb filtres de banda ampla (LRGB) i estreta ( Hα, OIII) processada amb els colors «mapejats» per proporcionar color natural. Les fotos de major resolució van ser preses amb el telescopi CDK de 51 cm, també en banda ampla (NGC 104) i estreta. La localització de l'observatori és l'habitual en Coonabarabran, Austràlia, operat remota ment.

Per a qualsevol pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

201801 Imatges i Tecnica cat

Aquest mes em referiré a una imatge d'una zona molt fotografiada. Aquesta foto és un mosaic de dos panells quadrats situats en vertical.

Habitualment, M 16, la nebulosa de l'Àguila, localitzada en la constel·lació de Serpens, té suficients atractius com per ser fotografiada amb qualsevol distància focal i tant en banda ampla (LRGB) com en banda estreta (Hα, OIII, SII).

La zona central, que en les fotografies de banda ampla es veu gairebé tan vermellosa com la resta de la nebulosa, és clarament visible com més blavosa en les fotografies de banda estreta a causa de la forta senyal d'emissió de OIII present. A la zona més central és on es troben els famosos «Pilars de la Creació», una zona molt fotografiada i la imatge presa amb el Telescopi Espacial Hubble va iniciar a molts astrofotògrafs a la banda estreta.

Al seu voltant s'observen nebuloses addicionals d'emissió de HII, vermelloses, com IC 4703, així com el cúmul obert NGC 6611, que té més de 8.100 estrelles i es localitza al nord-oest dels Pilars. M 16 és una zona de molt activa creació d'estrelles.

La nebulosa del Cigne, M 17, és una mica menys espectacular (i per tant fotografiada menys freqüentment). Com en el cas de M 16, les fotos en banda ampla solen presentar poc contrast de color i són, gairebé íntegrament, vermelloses o amb zones blanques. En banda estreta les diferències d'intensitat de l'emissió de OIII fan que apareguin molts matisos de verds blavosos a solapar-se amb els vermells i blancs (de les zones d'igual intensitat d'Hα i SII (vermells) amb OIII (verd-blavós). Aquesta nebulosa es troba a la constel·lació de Sagittarius i també és una regió d'alta creació d'estrelles. També té un cúmul obert embegut en la nebulosa (NGC 6618, amb unes 800 estrelles) que, com NGC 6611 a M 16, segueix ampliant el seu nombre a mesura que es creen estrelles noves. De fet, el 2009 es va calcular que unes mil estrelles estan en procés de formació en aquesta nebulosa... 

A la foto d'aquest mes, presa amb un telescopi de camp ampli, he utilitzat la tècnica que ja vaig descriure a l'ASTRUM núm. 288 (novembre 2017) per al Núvol Major de Magallanes: «enriquir» una fotografia de camp ampli amb fotos addicionals de zones concretes preses amb un telescopi de 50 cm (molta més resolució), per M 16 i amb un altre telescopi de 43 cm per a M 17. La foto va ser seleccionada com APOD del 24 d'agost de 2017.

Es pot veure aquesta foto a: https://astrodrudis.com/portfolio/messier-16-messier-17-and-messier-18-2/ i les fotos d'alta resolució utilitzades en les regions interiors:

M 16https://astrodrudis.com/m-16-ngc-6611-the-eagle-nebula/

M 17: https://astrodrudis.com/messier-17-the-omega-nebula/

La foto de camp ampli la vaig prendre amb un telescopi TOA de 130 mm, f/5,7, equipat amb una càmera SBIG STX16803, i les d'alta resolució amb un telescopi Planewave CDK de 51 cm (20 "), f/6,8, (M 16), amb una càmera SBIG STX16803 de 16 Mpx, i M 17 amb un Planewave CDK de 43 cm (17 "), f  ,8, amb una càmera igual, situats tots en el SSO (Siding Spring Observatory, Coonabarabran, Austràlia). El processat va ser el tradicional amb CCDStack i Photoshop CC2018, assignant als filtres de banda estreta dels colors «naturals» (Hα: vermell i 15% blau; OIII: verd i blau; SII: vermell).

Per a qualsevol dubte o pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

 M16

M17